Des de fa uns dies convisc amb les sonoritas del quintet en Do major de Franz Schubert. Després de que el trobàs ja començat a ràdio clàssica, el vaig tornar a sentir en una versió en directe del youtube per The Borodin Quartet i Alexander Buzlov al cello. M’encanta! Les seves frases i les seves harmonies m’acompanyen en qualsevol moment del dia, flueixen amb llibertat pel meu pensament. Elles decideixen quan entren i quan surten. Fins que em ve de gust tornar-lo a sentir i em torno a posar aquesta versió tan recomanable dels músics abans esmentats. Aquesta darrera setmana de setembre ha sigut per a mi més maca gràcies als sons schubertians.
El primer moviment d’aquesta obra, amb catàleg D. 956 ò OP. 163, comença amb el contrast entre l’acord major i el de sèptima disminuïda, dues sonoritats totalmemt oposades que es presenten com a tal, sonoritats i no funcions. Schubert fou un gran admirador de Beethoven, no li degué passar desapercebut l’ús plàstic de l’harmonia al primer movimemt del Clar de lluna d’aquest. Les sonoritats de cada acord es presenten com a colors de la paleta d’un pintor. Però a diferència de Beethoven, que quasi desintegra la melodia reduint-la a la mínima expressió en favor de la colorística harmonia, Schubert ens deixa clar des del principi que no renunciarà a les frases, melòdiques i sentimentals. Resold l’acord de sèptima disminuïda, realitzat capritxosament sobre la mateixa tònica, sobre un “quarta i sexta” inexistent (1:10). Sentim l’inèrcia cadencial sense que el baix s’hagi desplaçat de la tònica, i hem arribat a aquest acord de tònica, que es revela inestable (1:13), a través d’un gir melòdic del tiple que inclou ornament, graus conjunts i gran bot descendent de sexta menor. Frase exquisida que, una vegada ha començat la turbulència dels arpegis de cortxeres en staccato (2:07), els cellos, a l’uníson, se fan seva. Ells hi afegeixen l’atractiu de la tensió que provoca entrar-hi amb una nota mantenguda tanta estona abans que no cedeixi al dibuix frasístic (2:12).
Perquè un segon cello en comptes d’una segona viola? En Bocherini ja havia disposat una formació de cambra com aquesta, però en el seu cas el segon cello no se’n 
va massa alluny de les funcions que assumiria la segona viola. Schubert, apart de voler més pronfuditat de greus, necessita que el cello posi veu a les seves emocions, el necessita com a solista que dibuixa la melodia més expresiva. Veim així com a la represa del tema inicial al compàs 11 (1:25), ara transportat a Re menor, un dels cellos se situa com a tiple per damunt de la viola i el violí segon. Al segon tema d’aquest primer moviment, de caràcter més dansat, tornam a sentir als cellos protagonistes de la part melòdica, aquesta vegada a distàcia de tercera entre ells (2:54).
Al tema B del segon moviment la càrrega expresiva la duen el violí primer i el cello primer desenvolupant les frases conjuntament i a distància d’octava (25:34). Les altres parts es desfan en un ritme inquietant amb síncopes contínues a la regió intermitja i tresets enèrgics i angoixants al baix. El clímax arriba amb aquell motiu que ens allibera de la tensió acumulada i ens aboca a una emoció intensa, mescla de nostàlgia i melanconia (21:22). És un gir caracteritzat pel disseny arpegiat de l’acord de sexta napolitana que enllaça amb el preceptiu acord de tónica en segona inversió. La frase en qüestió arriba a repetir-se fins a sis vegades, dues com a preludi de la idea (26:29) i quatre més amb petita variació que dona més amplitut a l’arpegi abans comentat i reforça la percepció de clímax (27:17). Les dues darreres les presenta a una octava inferior, situant-se així el cello melòdic a la tesitura ideal per convertir-se en el principal portador dels sentiments de l’autor (28:01). Just en aquest passatge tenim una mostra més del valor plàstic que Schubert otorga als acords, l’acord abans esmentat de sexta napolitana apareix en les dues primeres entregues en estat fonamental i no, com era obligat segons la tradició, en primera inversió (d’aquí el seu nom “de sexta”). Sentim així la plenitud d’aquest acord major sobre el segon grau rebaixat (26:29). La sentim durant l’espai de mig compàs, abans que l’inverteixi per realitzar l’enllaç cap el “quarta i sexta” cadencial com era d’esperar segons els cànons. A les dues darreres repeticions recuperarà novament la sonoritat de l’estat fonamental d’aquest acord però només per espai de dues cortxeres (28:04).
Seguint en el segon moviment, el pont que ens condueix del tema B a la reexposió del tema A ens deixa corpresos, no tant pel motiu rítmic punyent com pels silencis abundants, espais buits que sense saber ben bè què signifiquen ens arriben directes, sense subterfugis, i ens provoquen un sentiment ambivalent amb quelcom de calmós, però també, novament, amb quelcom de inquietant (28:21). La reexposició comença amb una variació del tema A amb figuracions a les dues parts extremes, tiple i baix (29:22). La serenor, tan mateix, no arribarà fins que tornem a sentir el tema A tal com havia fet la seva primera aparició, amb aquells pizzicatos que ens engronsen i ens porten calidesa (31:30). La coda fa presència amb un acord de Do major sorpresiu (34:08)que ens ha de ressucitar, tot i que de manera fugaç, la sonoritat de Fa menor (34:13), tonalitat capritxosa del tema B tenint en compte que la tonalitat general del moviment és Mi major.
Pens que mai ens hauriem de quedar amb una sola versió de les obres. No tant per comparar i decidir quina és la millor, com perquè trobarem vàries de bones que es complementen i ens fan arribar de distinta manera distints aspectes de la música que sentim. En qualsevol cas, vos recoman efusivament l’audició de la versió que a mi m’ha servit d’inspiració a l’hora de fer aquest escrit i a la que faig referència quan pos minutatge. Tot i que a la presentació del vídeo no hi figuri, són The Borodin Qaurtet amb Alexander Buzlov al cello.
(Per sentir aquesta versió clicau a damunt de la imatge del quartet)
