En un matí fred però assolellat, ens acostam al Palau de la Música Catalana per fer visita guiada al seu interior, conèixer la seva història i descobrir les belleses del seu contingut. Aquestes recepcions es fan en diferents idiomes i optam esperar a finals del matí quan l’idioma emprat per la monitora és el Català. Així com van passant altres grups amb diferentes necessitats lingüístiques, anam observant l’exterior de l’edifici, encaixat entre els barris de Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera de Barcelona.
Sorprèn que un auditori de música estigui tan ajustat espaialment, dins una sèrie de carrers estrets i foscos. La seva part monumental externa és impactant i xoca amb els edificis clàssics, senzills i de principi de segle passat que l’envolten.
L’edifici va ser encarregat per l’Orfeó Català, fundat en 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu, i sufragat per industrials i financers catalans amants de la música. L’any 1904 es realitza la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m2. El 23 d’abril de l’any següent es col.loca la primera pedra, essent l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Tres anys més tard, en febrer de 1908, es celebrà la seva inauguració. Un trieni tan sols d’obres i aquesta és guardonada en el Concurs anual d’edificis artístics, com la millor construcció de l’any! És un dels més importants representants del Modernisme Català.
L’auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Va ser declarat Monument Nacional (1927), Bé cultural d’interès nacional (1971) i Patrimoni de la Humanitat (1997).
A l’exterior es barregen elements escultòrics, que fan al.lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista i barroc. A l’interior l’arquitecte combina magistralment els diversos materials de construcció amb la ceràmica i el vidre. La sala i l’escenari formen un conjunt harmònic, integrant-se un en l’altre. L’escenari està dominat en la seva part superior pels tubs de l’orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L’embocadura de l’escenari està emmarcada per elements escultòrics espectaculars, al.legories de la música culta i la música popular: a la dreta un bust de Ludwing van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix La cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l’esquerra, unes noies vora una font i al peu d’un salze constitueixen 
una simbologia al text de la cançó Les flors de maig de l’autor Josep Anselm Clavé, del qual veim el bust entre les branques. Al llarg dels anys tant l’interior com l’exterior han sofert una sèrie d’ampliacions i restauracions. S’obrí una plaça al lloc que ocupava part del convent citat, s’afegí una sala d’audicions i assaig, així com un restaurant.
Passejant per aquests dos espais, (on cada míl.limetre de construcció és d’una bellesa inigualable) mentre esperàvem el nostre torn de visita, ens va atreure la quantitat de públic infantil que feia activitats dins el mateix , sacrificant i/o gaudint de la placidesa del diumenge de matí. També ens va cridar l’atenció un grup de marrecs de complexió i fesomia orientals, d’edats compreses entre els vuit i quinze anys. Anaven molt ben acompanyats per un bon estol de mestres joves parlant en l’idioma xinés. En adonar-se que captaven la nostra atenció ens convidaren molt amablement a escoltar una peça de quatre minuts creada per ells. Ens donaren permís per fer fotografies i vídeos i una vegada acabada la seva funció ens demanaren que pujàssim a fotografiar-nos amb ells. Segon la professora que els va presentar, són un grup d’alumnes de tres ciutats de la Xina entre elles Pekin. Es passegen com a ambaixadors musicals d’aquest país, anant als llocs més emblemàtics a nivell educatiu. S’inicien al món de la música, fent aquests recorreguts, especialment europeus, i conèixen “in situ” els espais més específics i singulars de la Història de la Música. (Flipant!)
L’exposició d’un vídeo de 15 mns de durada sobre la història del Palau, juntament amb el recorregut per les sales, el balcó i l’auditori arrodoniren i completaren una visita que despertà la nostra admiració per cada racó i trocet dels seus enteixinats, escultures, vitralls, pintures, marbres, escales i columnes. Em va emocionar especialment poder tocar el trencadís tan característic d’aquesta època. Molts dels millors solistes i cantants dels segles XX i XXI han actuat al Palau de la Música Catalana. Un espai que mai s’atura de crèixer, obrint portes per presentar novetats i bellesa. Tot ben seleccionat hi té cabuda al seu ventre.
Sortírem de la visita amb la sensació tan florentina de la síndrome d’Estendall, i per descomptat amb el propòsit de visitar-ho altra vegada aprofitant qualque posada en escena de qualitat que ens emocioni.
