El sisè concert de la temporada de la Simfònica de les Illes Balears va oferir-nos un programa molt variat amb tres obres d’autors prou distants en el temps i en els estils. Entre Mozart i Stravinsky s’hi feia lloc l’estrena absoluta d’una simfonia d’un Miquel Àngel Roig-Francolí gens acomplexat.
El concert per a fagot del compositor austriac és fantàstic, em plauen personalment els moviments lentos de les seves sonates i els seus concerts, aquí no va ser una excepció, hi foren les exploracions sempre captivadores dels paratges que ofereix la tonalitat menor. L’intèrpret, Josep Tatay s’hi va entregar de ple, amb tècnica i sentiment, fent-nos gaudir d’un timbre hermós que rares vegades surt del seu amagatall entre les parts greus de l’orquestra.
Del compositor rus que no va ser ni entès ni volgut pel règim del seu país, vàrem sentir el ballet Petrushka. És per a mi una de les músiques cabdals del segle XX. L’element popular i la modernitat se donen la mà amb una coherència absoluta, de la que resulta una bellesa constant de sons i de forma. Stravinsky fou un dels protagonistes de la recuperació de la música lúdica. Feia molt de temps que les fugues no existien en el seu hàbitat habitual, les que trobam integrades en obres extenses de compositors com Mendelssohn eren excercicis intel.lectuals enmig d’universos sentimentals. Evidentment la bellesa no resideix necessàriament en l’expressió de sentiments. Però en aquells anys a cavall dels dos segles, encara amb ressaca de romanticisme, això es posava sovint en dubte i per això músics com Debussy o el mateix Stravinsky no varen ser del tot acceptats en el seu moment. Dècades més tard d’haver-se estrenat La consagració de la primavera o Petrushka, Paul Hindemith presentaria la seva col.lecció de fugues precedides per preludis en homanatge a Bach amb el títol de Ludus tonalis. Ja ningú es va escandalitzar.
La simfonia del compositor eivissenc la sentiem entre les dues gran peces ja esmentades abans. Un compositor actual entre dos compositors molt anteriors i ja consagrats. Una estrena entre dues obres ja reconegudes i de gran tradició. No sé si és encertat, però tenc els meus dubtes. No me puc imaginar una funció en vida de Mozart on s’estrenés una obra seva després d’haver sentit una missa de Palestrina i abans de concloure el concert amb una cantata de Bach. Segurament que quan anava de Mozart, anava de Mozart i, en tot cas, potser també de qualque contemporani seu. Girar la esquena per veure-hi el que els havia precedit era quelcom que no feien sovint, estaven massa ocupats amb el seu present. Nosaltres, no sols giram l’esquena, sinó que revivim tota aquella música i la feim present constantment. En principi, això és una riquesa i un privilegi, però també suposa un perill, ens podem arribar a perdre el present veient-se desplaçat pel passat. 
L’obra de Miquel Àngel Roig-Francolí, Simfonia “De profundis”, va haver de lluitar per fer-se un espai entre el passat i la Història, com si hagués de demostrar que està a l’altura i per tant té dret a formar part d’aquesta Història de tradició clàssica. La qual cosa no deixa de ser un contrasentit, perquè el treball del compositor illenc no és “Història”, és present. Després ho podem analitzar, comentar i expressar la nostra opinió. Per part meva li reconec molta feina ben feta, feina de professional que coneix a la perfecció el medi en el que es mou. Em va sorprendre i agradar especialment el primer moviment. En conjunt vaig gaudir molt l’encertat ús de l’orquestra amb riquesa constant de timbres i textures.
