La música, com una novel·la o un relat, es va desembolicant davant aquell que s’apropa a ella i l’atén. Es va descobrint a si mateixa de mica en mica, de vegades amb pressa, altres lentament. Igual que una pel·lícula, ens ensenya el detall abans que el conjunt. Assistim expectants al naixement dels seus motius, les seves frases, les seves harmonies, els seus ritmes, els seus girs i els seus contrastos … però no tenim ni idea de la seva estructura, del conjunt que li dóna forma. Si fos el primer contacte amb una persona desconeguda, seria tocar-la sense mirar-la, temptejar l’amplada dels seus braços, el port de la seva alçada, l’abundància o escassetat de cabell, la finor o sequedat de la pell. A poc a poc ens faríem una idea de la figura d’aquesta persona.
Una vegada que ha conclòs aquesta música, ja l’hem recorregut tota. Per gaudir la seva forma, apreciar la seva figura, haurem de tornar-la a escoltar. És llavors que els seus passatges ens resulten coneguts i comencem a entendre el perquè de la seva organització. O no ho entenem però ho apreciem. L’atractiu ja no és el descobrir els detalls sinó la forma, i tots els elements que ara ens resulten familiars ens conquisten no per la sorpresa, sinó per la seva bellesa.
Sóc músic i us animo a que gaudiu la música a les segones, terceres i quartes audicions, més que en la primera. Però igualment us ho recomanaria amb un relat, una novel·la o una pel·lícula. Els anys en què més vaig gaudir del cinema va ser quan, a la meva intimitat, tenia temps per tornar a veure les pel·lícules una segona i potser una tercera vegada en l’espai d’una setmana. Sempre en versió original i sempre escollides sense saturació de música. Perquè la bada sonora té el seu valor i interès en el seu contrast amb el silenci, i perquè del silenci, evidentment, també sorgeix música, la qual suggereixen les imatges i la història, que en cada espectador és i es percep de manera diferent.
