El dissabte 17 de Juny de 2017 varen veure la llum Cant de Ramon i Espurnes d’un somni d’amor, composicions que m’havia encomenat Llorenç Gelabert per rendir homenatge a Ramon Llull en el 700è aniversari de la seva mort. Des del primer moment em va il.lusionar el projecte. Era un repte ambiciós, cinquanta minuts de música per a cor, solistes i conjunt de cambra. Vaig començar a arreplegar llibres de l’obra del filòsof i qualque estudi sobre ell. Passejant un matí pel jardí de la Misericòrdia, a Palma, on hi ha hvia una fira de llibres de segona mà, vaig topar amb la novel.la Raimundo o el seny fantàstic de Lluís Racionero i Grau. Em vaig endinsar delitosament en aquella lectura al mateix temps que coneixia l’obra original de Ramon Llull. Encara no sabia com plantajaria la primera composició, quina estructura tendria, quins textos formarien part…però les músiques ja havien iniciat el seu procés: melodies, acords, conjuncions sonores compareixien al meu pensament. No les podia rebutjar, anava anotant totes les idees a un bloc, fins que aquest no me va bastar i ja avaren esser dos. Però necesitava els textos, les paraules que serien cantades. La música havia de sorgir d’elles i amb elles per ser fidel al sentit íntim de l’obra lul.liana. Evidentment, moltes de les anotacions serien aprofitades per a les parts instrumentals.
La novel.la de Lluís Racionero m’anava atracant de cada vegada més a l’ambient de la Mallorca d’aquells anys posteriors a la conquesta del rei en Jaume I, la cruïlla de pensaments i de religions que era aquest cau mediterrani. Al mateix temps, distints números d’Amic i amat s’obrien pas d’entre tota la literatura lul.liana per formar part de la meva composició. Va ser llavors quan vaig descubrir en el número 94 l’explicació del primer vers del número 17: “Entre temor i esperança ha fet hostal amor “/ “Diu l’amic que en son amat era misercòrdia i justícia i per això era son hostal entre temor i esperança”. Vaig començar a conformar el guió de la meva obra; el cor, posant veu al pensament íntim i místic de Llull, cantaria en el primer moviment aquests dos versicles, donant-lis continuïtat. En qualsevol cas, l’orquestra d’aquest primer moviment ja suggereix els temes més terrenals de l’experiència del filòsof que desenvoluparia jo a posteriors moviments amb textos de Lo desconhort i de Vida coetània. “I encara us dic que port un Art general”; la insistència inesgotable per donar a conèixer la seva troballa, un sistema amb el qual demostrar a tothom les veritats de la religió cristiana per damunt de qualsevol altra religió. Demostrar-ho però amb la paraula, amb el raonament i no amb la fe; amb la lògica, que és l’eina primera de la filosofia. Ell mateix reptava als erudits de l’Islam a que cadascú defensàs els preceptes de la seva religió amb l’ús d’expliacions coherents, i si ell fos superat per la paraula de l’altre, es convertiria a aquella religió. S’embarcava cap a terra de sarraïns, sempre amb els seus quaderns sota el braç, per posar en pràctica la seva Art general amb alegrança de servir a Déu i la il.lusió de que un dia el món compartís una mateixa creença i vivís en germenor universal. Però el seu artilugi, que servia tant per convertir als infidels com per saber de qualsevol altre coneixement, no arribava als que l’havien d’ajudar en aquesta empresa, ni tampoc als intel.lectuals de les altres religions; “per això jo em plany i en plor i en tenc ira mortal, car qualsevol home qui perdés tan preciós cabal no podria tenir més goig terrenal”.
Així doncs, El Ramon Llull d’Espurnes d’un somni d’amor seria el místic que es debat entre la temor i l’esperança, entre la por i el goig; i seria l’home terrenal que passa de l’excitació més alta a l’estat més profund de decepció i desesperació per sentir-se incomprès. El filòsof i el fil.lòleg el trobam a molts llibres i treballs, i per suposat a les aules d’instituts i universitats. En aquesta composisió es fa present la persona íntima, espiritual, viatger lluitador, amb la paraula com espasa; l’espòs que va deixar a la seva dona, als seus fills i les seves propietats per dedicar-se a allò en el que ell hi creia. Ell ens diria que va fer espai per al que hi havia trobat: “La llum de la cambra de l’amat anà a il.luminar la cambra de l’amic, perquè llevàs les tenebres i l’omplís de plaers i de sentiments i de pensaments. I l’amic llevà de la cambra totes les coses perquè hi cabés son amat”. (número 96 d’Amic i Amat).
L’any 1316 va morir a parany desconegut, tal vegada enmitg d’una travessia. El 1311 havia dictat als monjos parisencs de la cartoixa de Vauvert noves paraules autobiogràfiques, sumant-se a les de Cant de Ramon, sorgit once anys abans. Els monjos ho varen escriure i publicar amb el títol de Vida Coetània. Després, efectivament, així com temia ell, va venir l’oblid i la desconeixença. La fe va guanyar al raonament, l’espasa es va posar per davant de la paraula preparant el terreny a les fogueres de la Inquisició, avivades per la doctrina tomassiana de que tot allò que no coincideix amb la fe és errat. Per a Ramon Llull la fe era una questió espiritual i no una eina de conversió. La raò havia estat donada per Déu i era per tant una via perfecta per arribar a la certesa de la seva existència.
De l’altra composició no en parlaré gaire per no fer massa llarg aquest escrit. Només comentaré que va sorgir en un temps relativament breu i tot d’una tirada. Aquí la recerca de textos i el plantatjament formal no varen suposar una feina prèvia ja que vaig decidir que el Cant de Ramon, com hem dit llibre autobiogràfic de Llull, seria en tota la seva extensió el guió de l’obra. Les línies se les reparteixen el cor i el baríton solista acompanyats, en aquest cas, per un quintet de cordes.
Aprofit aquest espai per agraïr a Llorenç Gelabert esser l’impulsor d’aquest projecte i haver comptat amb mi. Va fer una feina maravellosa de comprensió de l’obra, de muntar-la amb els instrumentistes, cantaires i solistes, i finalment de dirigir-la el dia del concert. També estic inmensament agraït al cor Art Vocal Ensemble per tota la seva dedicació i respecte cap a la música. Xavi Frau, amb intervencions breus d’introducció, va ser un encert. Me vaig sentir inmensament afortunat de que el baríton solista fos Elias Benito-Arranz, per la seva plena disposició als assajos, però sobretot per la seva fabulasa veu, compromesa amb donar vida a les paraules de Ramon Llull. Jaume Roca, es va prestar a substituir al que en un principi havia d’esser el tenor. No va tenir tant de temps ni assajos com tots els altres per poder preparar la seva part i encara així ho va fer magnífic, així que mil gràcies també a ell. Finalment els instrumentistes: Lluís Segura a la percussió, Xesc crespí a les flautes barroques, Rafel Caldentey al clarinet, José Ignacio Pascual a l’arpa, Ramon Andreu al violí primer, Enrique Pastor Al violí segon, Maria josé Gómez a la viola primera, Fernando Villegas a la viola segona, Joana Gual al violoncel i Pablo Moreno al contrabaix. Bravo per tots ells! És varen entregar plenament i tocaren fabulosament. Gràcies especialment a Ramon Andreu per la feina compromesa i ben feta de concertino.
Textos d’Espurnes d’un somni d’amor
